Sant Isidor de Sevilla és, sens dubte, una de les personalitats més destacades de l’antiguitat tardana. És un dels referents de l’Edat Mitjana i, sobretot, el principal exponent del renaixement cultural de l’Espanya visigoda del segle VII. De fet, són molt pocs els autors medievals que no hagin emprat d’una manera o una altra la ingent obra isidoriana.

Quan Isidor neix, al voltant de l’any 560 a Cartagena (o més probablement a Sevilla), l’Espanya visigoda pateix profundes turbulències polítiques i socials. El 551 les tropes imperials bizantines es van fer fortes a la Bètica i a la costa llevantina. Empresa dels reis Atanagild i Liuva I fou la lluita contra els invasors que, finalment, van ser vençuts i expulsats de la península l’any 587 pel rei Leovigild.

El Liber Astrologicus conegut també com De Natura Rerum o Liber rotarum és una obra singular dedicada al pietós i docte rei Sisebut (612-620), es tracta d’un llibre de ciències socials dividit en tres parts fonamentals: Cronologia (dies, setmanes, mesos estacions,…), Cosmos i diversos astres (món, cel, planetes, sol, lluna, estrelles, …) i fenòmens atmosfèrics i tel·lúrics (trons, llamps, arc iris, vents, terratrèmols, …). Acaba amb un poema en hexàmetres del propi rei Sisebut i que ha arribat a nosaltres pel fet que sempre es va incloure com a epíleg en les múltiples còpies que es van fer del tractat isidorià.