Francisco de Quevedo y Villegas (1580-1645) va néixer a Madrid i va morir a Villanueva de los Infantes.

La seva prosa humorística, sobretot en la seva última obra, Historia de la vida el buscón llamado Don Pablos, on porta a un extrem de virtuosisme estilístic el gènere de la “picaresca”, va obtenir i conserva la major fama.

Cap al 1604, Francisco de Quevedo, en irrompre amb El Buscón, en línia amb l’anònim a favor del relat concís sense sermons, deixaria perfectament constituït i assentat en les lletres espanyoles del Segle d’Or i en les europees aquest gènere tan fecund.

I això ho fa, amb una obra de pur i enlluernador enginy verbal, segons uns crítics, o d’afilada crítica social segons d’altres.

Per circumstàncies que desconeixem, el text del genial madrileny no fou estampat fins al 1626 i, malgrat que l’obra era rotundament seva, mai va ser reconeguda per l’autor.

Tanmateix, va circular freqüentment en còpies manuscrites com ho revela la conservació de tres manuscrits supervivents als naufragis bibliogràfics i documentals ocorreguts des d’aleshores. I així, els anomenats còdexs S de la Biblioteca Menéndez Pelayo de Santander; C de la Real Academia Española i B, objecte del present facsímil, juntament amb la prínceps E de 1626 són les vies que avui serveixen d’accés al cèlebre relat.

El present manuscrit (B) romangué desaparegut o menystingut per diversos editors moderns del Buscón fins que Fernando Lázaro Carreter el va donar a conèixer el 1965 i nombrosos editors moderns de la novel·la es basen en aquest manuscrit, amb la convicció que representa l’última o la més segura voluntat de Quevedo.

Es tracta de la millor producció de Quevedo.